Cànnabis i religió

Una planta sagrada

Quan el cànnabis s’utilitza en cerimònies i pràctiques religioses, i quan se‘l considera sagrat o important per una religió determinada, es defineix com a sacramental.

És probable que la connexió entre el cànnabis i la religió comencés amb el seu ús com a encens cerimonial, juntament amb altres herbes naturals pungents. Quan es llença sobre un foc o brases roents, s’alliberen núvols de fum rics en ingredients actius THC que podien ser inhalats pels presents. La major percepció dels colors, els sons i el pas del temps hauria subratllat la creença que estaven en contacte amb la seva deïtat.

Crits extàtics de delit

Hi ha un informe del famós Historiador grec Herodot, escrit al voltant de 440 aC, sobre ritus funeraris antics practicats pels Escites, un poble nòmada d’Àsia central. S’asseien en les tendes tancades on les llavors de cànnabis eren llançades sobre les pedres calentes per destruir-les. És molt probable que les llavors encara portessin suficient matèria de pol·len de plantes per donar-li un element psicoactiu al fum, ja que Herodot escriu que la inhalació dels vapors els causava “cridar d’alegria”.

Aquesta no és l’evidència més primerenca de l’ús sacramental del cànnabis. A la Xina Occidental, a la tomba d’un xaman datada el 2700 aC, les flors d’una varietat de cànnabis psicoactiu van ser trobades juntament amb llavors, tiges i fulles. Les flors i llavors, pesant un total de 789 grams, havien estat col·locades en una cistella i en un bol que es van col·locar al costat del cap i els peus del xaman. Curiosament, no existeix evidència que el seu poble – l’antiga cultura de la conca de Turpan – consumís cànnabis com a aliment, oli de llavors o fibres. La seva presència en la seva tomba apunta, clarament, a finalitats sacramentals.

Incitant la contemplació

L’ús del cànnabis com a sagrament religiós és anterior a la història escrita i l’evidència del seu paper com a planta sagrada pot constatar-se en les religions més antigues, com el sintoisme, el budisme i el sufisme; així com entre les tribus bantus, pigmeus, zulus i hotentots d’Àfrica. Diverses religions modernes encara practiquen el consum cerimonial de cànnabis psicoactiu, com per exemple els rastafaris, mentre que altres el consideren sagrat per les seves moltes altres propietats, i el veneren com un símbol de força, puresa o benestar.

Millor comprensió de la vida

Hi ha raons òbvies per a aquest ús generalitzat com a estupefaent religiós. El cànnabis creix amb facilitat i en abundància en gairebé tots els climes i és actiu en la seva forma natural, sense necessitat de cap processament per aprofitar les seves qualitats que alteren l’estat d’ànim. I el més important és que inspira la contemplació en lloc de la simple embriaguesa.

Molts consumidors de cànnabis contemporanis manifesten sentiments “d’unitat amb Déu”, “pau i tranquil•litat”, “reducció de l’ansietat”, una “major comprensió de la vida” i una “major apreciació de la música i l’art”, fet que mostra que, tot i que els marcs religiosos entorn del seu consum poden haver desaparegut o haver-se vist alterats fins tornar-se gairebé irreconeixibles, els seus efectes positius transcendentals continuen essent els mateixos.